LA CONQUESTA DE LA FELICITAT

Soc dona, soc infermera. Tinc tendència a cuidar. Cuidar no es el mateix que "salvar". Ja fa temps que he renunciat a salvar a altres. Crec que naixem sols i morim sols. El que hi ha entremig, ens ho fem nosaltres mateixos. Perquè persones que durant la seva vida passen per moltes entrebancs se'n surten i altres no?. 

Tenim un llegat genètic i un llegat social. Tenim la sort, els del primer mon, d'haver nascut a una societat de benestar on les necessitats bàsiques les tenim cobertes, malgrat excepcions. Si tenim un mal de ventre, anem al hospital i ens atendran, els nostres fills podran ser escolaritzats sense pagar un euro, la majoria tenim un sostre on axoplugar-nos i una taula per menjar.

Val, hi ha gent sense sostre, gent que no arriba a fi de mes, gent que no te recolzament social, però, la majoria tenim les nostres necessitats bàsiques cobertes. Si ens comparem amb països menys desenvolupats, hauríem de celebrar cada dia, que un monsó o un huracà no se'ns emporti la casa o que haguem de menjar herbes del camp per sobreviure. Malgrat tot, no ens considerem feliços i tendim a compadir-nos de les nostres desgràcies: Què coi ens està passant?.

Ja fa anys, vaig llegir el llibre de Bertrand Russell: La conquesta de la felicitat. 

Bertrand Russell va ser una de les ments mes grans del segle XX, (era matemàtic i filòsof). Ell arribà a la conclusió de que la felicitat està en les petites coses de cada dia. No cal fer grans viatges, ni fer grans gestes ni tenir grans aventures, nomès el fet de llevar-te cada dia i veure que surt el sol, o plou o fa boira, ja es un motiu de felicitat.

El secret està en viure el present. No vull dir que sigui fàcil, ja que arrosseguem un passat del que costa molt deslligar-nos i de un futur incert que no sabem on ens portarà, però si ens fiquem al nostre cervell que el que realment tenim, nomès el el moment que estem vivint, només això ja ens pot portar la felicitat que desitgem amb tanta ànsia. Us recomano que llegiu el llibre, i ho extrapoleu al segle XXI, ja que sembla que els problemes i les preocupacions que tenien a la època victoriana, son les mateixes d'avui dia.

"Muchas preocupaciones se pueden reducir si uno se da cuenta de la poca importancia que tiene el asunto que está causando la ansiedad. A lo largo de mi vida he hablado en público un considerable número de veces; al principio, el público me aterrorizaba y el nerviosismo me hacía hablar muy mal; me daba tanto miedo pasar por ello que siempre deseaba romperme una pierna antes de tener que pronunciar el discurso, y cuando terminaba estaba agotado por la tensión nerviosa. Poco a poco, fui aprendiendo a sentir que no importaba si hablaba bien o mal; en cualquiera de los dos casos, el universo seguiría prácticamente igual. Descubrí que cuanto menos me preocupara de si hablaba bien o mal, menos mal hablaba, y poco a poco la tensión nerviosa disminuyó hasta casi desaparecer. Gran parte de la fatiga nerviosa se puede combatir de este modo. Lo que hacemos no es tan importante como tendemos a suponer; nuestros éxitos y fracasos, a fin de cuentas, no importan gran cosa. Se puede sobrevivir incluso a las grandes penas; las aflicciones que parecía que iban a poner fin a la felicidad para toda la vida se desvanecen con el paso del tiempo hasta que resulta casi imposible recordar lo intensas que eran. Pero por encima de estas consideraciones egocéntricas está el hecho de que el ego de una persona es una parte insignificante del mundo."

Cal ensenyar al nostre cervell que la culpabilitat pel passat i la preocupació pel futur son pensaments inútils i que no ens serveixen per gran cosa. 

El passat: tots tenim un passat i recordem coses del nostre passat, però només recordem el que el nostre cervell vol recordar. Cal que posem al cervell de part nostra i que els records que tinguem ens serveixin per no cometre els mateixos errors o per veure el que hem avançat malgrat totes les injustícies, malediccions i contratemps que haguem tingut a la nostra desagradable existència.

El cervell:  Avui dia, gràcies a les neurociències sabem, amb bases científiques, de la plasticitat del nostre cervell. Tenim la capacitat de crear nous circuits neuronals constantment i anular altres, o sigui que si podem controlar els nostres pensaments, serem capaços de crear els circuits neuronals que ens convinguin per a la nostra conveniència. Això es la base del pensament positiu. De la mateixa manera que podem entrenar el nostre cos, si volem, per córrer una marató, podem entrenar el nostre cervell perquè generi pensaments positius i que ens serveixin per a gaudir del present, que es l'ùnic que tenim. Com diu el Buenafuente: "La vida comença cada 5 minuts".

Com ho podem fer?: generant endorfines per el nostre cervell mitjançant l'alimentació, la relaxació, l'exercici físic, riure, buscar activitats que ens agradin, contacte amb la natura, ...

Podem començar per una cosa molt fàcil: cada dia sortir a caminar a pas lleuger 15-30 minuts. 

We have inherited an incredibly beautiful and complex garden, but the trouble is that we have been appallingly bad gardeners... Gerald Durrell.