El negoci de la mort.

Morir a Espanya, surt ara més car que mai. La pujada de l'IVA aplicat a aquests serveis va passar al setembre del 8% al 21%, la qual cosa ha encarit els serveis. Davant la dificultat de moltes famílies de fer front als pagaments les grans empreses del sector ja ofereixen plans de finançament.L'increment de l'IVA, que encareix uns 300 euros de mitjana els funerals i que converteix a Espanya al país amb l'IVA més alt d'Europa per a aquests serveis. Actualment el cost mínim d'un funeral bàsic no baixa dels 900 euros, encara que la despesa mitjana es situa en els 3.700 euros.
En línies generals, i encara que amb fortes diferències entre províncies, ciutats, i fins i tot dins de la mateixa població, podem calcular les següents despeses:
• Tanatori : Si s'utilitza solament la sala de la vetlla, uns 325 euros com a mitjana.
• Fèretre: no menys de 660 euros, encara que pot ser el doble en algunes províncies.
• Cotxe fúnebre: No menys de 145 euros.
• Condicionament del cadàver: Uns 95 euros.
• Flors: Una corona comuna, amb clavells, crisantems i algun gladiol, supera els 130 euros, encara que en algunes funeràries pot superar els 150 euros.
• Esquela en un periòdic: Depèn del diari, de la província i del dia de la setmana triat. Com a mínim, uns 270 euros.
• Servei religiós: uns 75 euros.
• Instal·lació d'una taula de signatures: uns 43 euros.

Fa dècades, les persones morien a la seva casa, envoltades de la seva família, inclosos els nens, amics i veïns. L'acte de morir era, per tant, un fet assumit des de la més tendra infància. Des de nen, es presenciava la mort dels sers estimats, es coneixia la seva existència i també la forma en què cadascun es preparava per morir, per afrontar el comiat, moltes vegades amb dolor.

La societat d'avui posa molta èmfasi en els aspectes vitals i en la joventut. La vellesa i la mort queden relegats a un segon pla. L'actitud social davant la mort és, per tant, de rebuig i ocultació. En aquest sentit, la mort s'ha convertit en un acte sanitari, controlat pels hospitals i per les funeràries.

El canvi d'hàbits és també palpable per a les empreses de serveis funeraris. Avui no es vol el mateix enterrament per a un familiar que fa deu anys. Qualsevol poble, quan passi de 500 o 1.000 habitants té el seu propi tanatori perquè "ja no volem vetllar els cadàvers a casa". Aquesta necessitat de rebre a la família i amics en un lloc aliè ha fet que les empreses funeràries ofereixin tot tipus de serveis, des de música, a catering dins de les sales, i fins a un sistema de SMS per enviar condolences personalitzades als familiars.

També el dol és considerat avui com un "costum obsolet", arrelat només en el mitjà tradicional i els funerals solen ser breus i la cremació és cada vegada més freqüent.

Últimament, he tingut que anar al tanatori per mort de familiars de companyes o companys. Trobo molt dur, que la família, estigui allí tot el dia, fins que arriba l'enterrament, aguantant visites i més visites de gent i més gent. Deuen acabar esgotats. Prou pena tens que, a sobre, has d'aguantar totes les condolences de les visites. Però és la costum.  

Quedaria estrany que una persona es morís i no se li faci, ni vetlla, ni cerimònia d'enterrament, ni funeral, religiós o no, ja que de fet, el mort, tan se li fot, doncs “ha passat a millor vida”. Per tant, la conclusió és que tots els ritus funeraris es fan pels vius, pels que quedem, plorant i sentint la pèrdua de l'ésser estimat, que ja no tornarem a veure. Necessitem acomiadar-nos d'alguna manera, i per això ens hem inventat tota aquesta parafernàlia dels ritus funeraris.

Jo, he donat el meu cos a la ciència. Quan em mori, algun familiar trucarà a la UAB, em vindran a buscar, i els estudiants de medecina, em diseccionaran i aprendran alguna cosa amb els meus tendons, les meves vísceres i els meus ossos.

Tornant a l'aspecte econòmic, penso que és trist que moltes famílies no tenen ni per menjar, i han de pagar per la mort d'un familiar.

M'he assabentat que l'Ajuntament del meu poble es gastarà uns milers d'Euros per ampliar el cementiri. Em sembla molt "heavy". Estic indignada. 

Un dia d'aquests penso anar a una funerària que m'informin, si em puc saltar alguns passos i que em surti l'enterrament més barat: Quan val que et vinguin a buscar i et cremin directament, sense vetlla ni corona, ni capellà, ni cementiri?.

Ja us ho explicaré quan ho faci. Salut lectors.

Ah, per cert, "carpe diem" ja que "tempus fugit".

 

Legislació Bancaria Catalana

La "Taula de Canvi" o simplement taula era una institució econòmica pròpia de l'Edat Mitjana que facilitava la mobilitat de capitals en un context històric en què van augmentar del viatges i el comerç internacional.
  És el precedent més directe dels bancs públics.
La "Taula de Canvis" va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regien aquest negoci va ser substituïda.
Els canvistes (ara banquers) tenien unes normes fixades a complir. Si algú actuava de manera deshonesta, allí mateix i públicament se li trencava el tauló a força de cops: D'aquesta banca trencada n'ha derivat l'expressió "fer fallida".

Aquests són alguns dels articles d'aquesta legislació bancària catalana:

El 13 de febrer de 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un "cridaire" públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que retornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 de maig de 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar, i a aquells que no ho fessin no se'ls permetria estendre uns tapets sobre els seus comptes de feina. El propòsit d'això era assenyalar a tothom que aquests banquers no eren tan solvents com aquells que usaven tapets, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb uns tapets, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.


No obstant això, malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar als seus clients.
A causa d'aquests enganys, el 14 d'Agost de 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se'ls declararia en fallida, i si no paguessin els seus deutes en el termini d'un any, caurien en desgràcia pública, la qual cosa seria pregonat per "cridaires" per tot el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament enfront del seu mostrador, i les seves propietats venudes localment per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals que això es complia.
Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament enfront del seu mostrador en 1360, en estricte compliment de la llei.


En aquella època, es feien les coses de un altre manera. Actualment, castigar un banquer corrupte amb la pena de mort, pot ser seria massa, però deixar-lo a pa i aigua fins que hagi tornar tot el que deu, seria molt efectiu.