Acabo de
descobrir, malgrat tot, que estic començant a desenvolupar algunes
fòbies.
La
primera i més important, és la fòbia als bancs, caixes i tot lo
relacionat amb aquest tema.
Quan
vaig caminant per carrer i veig una oficina bancaria, sigui la que
sigui, noto palpitacions, un nus a la gola i una opressió al pit.
Com podeu imaginar-vos, quan vaig per sol urbà, ho passo malament ja
que n'hi ha una a cada cantonada. Per això mateix he optat per anar
al camp, bosc o platja, on encara no hi ha oficines bancàries, de
moment.
Cada cop
que veig qualsevol cosa relacionada amb aquest tema, em ve al cap,
hipoteca, embargament, comissions bancàries, pressa de pel,
enganyifa, estafa, etc...
Quan
tinc que anar al caixer a treure algun diner, no hi vaig gaire perquè
la meva nòmina, queda abduïda com per art de màgia el dia 6 de
cada mes, un cop he pagat totes les despeses mensuals, respiro fons i
em dic: endavant, tu pots. I ho aconsegueixo, creieu-me,
entrar i treure diners. Bé de vegades no perquè no hi ha saldo.
Per
tant, la meva sensació de tenir calerons a la mà, cada cop és més
rara (el meu sou és el mateix que fa 5 anys, i les meves despeses
han augmentat cinc vegades més).
Un altre
fòbia, aquesta l'he desenvolupat fa uns pocs mesos, és a la paraula
“rescat”: abans, quan sentia la paraula “rescat” em venia a
la ment, bombers rescatant persones a un incendi, els guardacostes
rescatant un vaixell embarrancat, i situacions similars; ara, quan
sento la paraula “rescat” començo a tremolar i em cauen les
coses de les mans, i em ve a la ment, no ho adivineu, una entitat
financera, aquesta fins i tot amb nom i cognoms. I l'univers ens
guardi si n'hem de “rescatar” algunes més. Jo, quan sigui gran,
vull ser una entitat bancaria, perquè a l'època de vaques grosses
et forres, enganyes i manipules el que pots, i a l'època de vaques
magres, si et quedes sense fons per una mala gestió et rescaten, amb
els diners aportats amb els impostos de la pobre gent que vas enredar
i que d'aquí poc els desnonaràs, et quedaràs la seva vivenda, els
deixaràs al carrer i amb un deute de per vida, que hauran de pagar,
els pares, si els fills es suïciden per desesperació, o els fills i
els nets, si els pares aguanten fins que els fills siguin adults.
En fi,
que ni puc passejar per la ciutat, per no veure oficines bancàries,
ni puc escoltar la radio ni puc veure les notícies de la TV, ja que
aquesta paraula, l'anomenen com un milió de cops.
I així,
la meva vida es redueix a escoltar música, passejar per la natura,i
les funcions fisiològiques, comuns a tots els humans.
Per un
altre banda, ara ja no em fa vergonya quan vaig al super i no puc
pagar el que he comprat i la caixera o caixer ha d'anar reduint la
meva compra, ni tinc enveja dels meus veïns perquè tenen un nivell
de vida més alt que jo i poden anar de vacances cada any.
Els que
sí envejo una mica, només una mica, és als nouvinguts, altrament
dits immigrants, ja que fan una pinya i s'ajudem als uns als altres.
Els que som d'aquí, com és casa nostra, ens pensem que no
necessitem a ningú, fins que ens quedem a l'atur o no podem fer a
les despeses i les entitats financeres ens embarguen el que poden.
Llavors és quan hem d'acudir als serveis socials, ONG, Cáritas i
altres, abans de demanar al nostre voltant un cop de mà, encara que
sigui tan sols que ens deixin la seva espatlla per plorar les nostres
penes.
Com
acabarà tot això? Se m'acudeixen pel·lícules de “ gansters” i
de l'oest, on assaltaven els bancs i s'emportaven “la pasta”. De
fet, ara, si assaltéssim un banc, no solucionaríem gran cosa ja
que, ara és com les farmàcies, no tenen mai el medicament que vols
i l'has de tornar a buscar l'endemà. A les oficines bancàries
tampoc tenen gaires diners, no fos cas que vingués algun “Robin
Hood” i els hi prengues els diners per donar-los al seu verdader
propietari “el poble”.
Bé, ja veieu, que, digui el que digui, tot està relacionat amb les entitats financeres, i ara em pregunto si en lloc de una neurosi fòbica, estaré comencant a desenvolupar una neurosi obsessiva.
AAAAAAAHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!
