Avui he llegit aquesta frase i he estat reflexionant.
Ja sabeu que una cosa porta a l'altre i les associacions d'idees porten a acabar pensant amb altres assumptes que sembla que no tenen res a veure amb el pensament inicial.
Molts cops a la vida hem fet alguna activitat que no ens ha sortit bé a la primera i ens hem dit: "Jo no serveixo per això". I ja no ho hem intentat més, pot ser que oblidem aquest fet o pot ser que sempre ens quedi aquell regust de que ho podríem haver fet d'un altre manera. Segurament si ho seguim fent, podriem acabar fent-ho molt bé. o no, qui sap. Està bé fer les coses per realment vols fer-les sense esperar un resultat.
Qué és més important? el viatge o l'arribada?. Pot ser tot és el mateix, qui sap.
Tots ens mereixem una segona oportunitat, i si cal, una tercera, o una quarta, i el cert és que no podem esperar que ens les donin, és millor anar-les a buscar.
Quants cops hem desitjat molt una cosa i quan le hem tingut no sabem que fer amb ella i hem deixat que es malmeti?
Això em fa pensar en el conte de l'Aladí i els dessitjos.
Qué fariem si aconseguissim tot allò que volem? A lo millor ens adonaríem que realment no ho volíem. Les expectatives son molt poderoses i ens hi podem perdre.
Primer valorem el que tenim, ja que igual estem desitjant coses que ja tenim i no ho apreciem. Busquem al nostre entorn.
També crec en la importancia de canviar el pensament del: "si no fos" o "ja és massa tard" per "JO PUC", "ARA ÉS EL MOMENT IDEAL". Això sí que podem triar-ho, som amos del nostre pensament i podem pensar el que volem.
El que passa és que també pensem idees que ens han inculcat des de fora. Allò que diuen els psicòlegs del passat. "Si de petit et deien que.... ara de gran...."
Jo decideixo normalment pensar que sí que puc, si realment ho vull i em compensa l'esforç per aconseguir-ho. Si no ho faig és per que no m'interesa suficient i reflexiono sobre si el que vull fer és per a mi mateixa o m'ho imposa la societat que m'envolta.
Quin son els meus valors? Els meus valors reals, des de dins, no el que diu la meva família o els meus amics o companys.
I la por. La por ens protegeix dels perills, i,... qué és un perill per a mi?
Un perill és pensar que no estic capacitat per fer el que realment vull fer.
Quants cops hem tret forçes en una situació límit i hem salvat la pell a l'ultim moment?.
Tot està a la nostra ment. La realitat és subjectiva. La realitat és la que és, el que canvia és la meva percepció d'aquesta realitat.
Realment cal que ens arrisquem tan per a provar del que som capaços?
És una decisió personal i intransferible.
Jo respecto als que les veuen passar, ara, jo prefereixo llançar-me a veure que passa.
Com diu en Punset:
"Realment hi ha vida abans de la mort?"
També hi ha aquella frase que diu:
"Vigila amb el que vols que pot ser que es compleixi".
Molts cops la vida ens dona el que desitgem i ens ho pot donar de moltes maneres. Cal està alerta, i ser conscients del tema ja que les oportunitats van passant i les hem d'agafar al vol.
Sí, sí, em direu, "Mai és tard", val, val, però "temps is fugit".
Jo tenia una amiga que sempre deia:
"Et penedeixes més del que no has arribat a fer,
que del que has fet"
Reflexionant sobre això, per a mi és ben cert, ja que si penso amb coses que he fet al passat i no han anat gaire bé, ja sé que ho he fet, i les coses que vaig pensar en el seu moment i que no vaig fer, penso: "Que hagués passat si les hagués fet?
I vosaltres, qué en penseu?
Per a acabar, us regalo amb una frase que jo em dic sovint:
"Teresa, concedeix-te serenitat per acceptar les coses que ja estan bé, valor per canviar aquelles
que vols canviar i saviesa per reconèixer la diferencia".
