LA CONQUESTA DE LA FELICITAT

Soc dona, soc infermera. Tinc tendència a cuidar. Cuidar no es el mateix que "salvar". Ja fa temps que he renunciat a salvar a altres. Crec que naixem sols i morim sols. El que hi ha entremig, ens ho fem nosaltres mateixos. Perquè persones que durant la seva vida passen per moltes entrebancs se'n surten i altres no?. 

Tenim un llegat genètic i un llegat social. Tenim la sort, els del primer mon, d'haver nascut a una societat de benestar on les necessitats bàsiques les tenim cobertes, malgrat excepcions. Si tenim un mal de ventre, anem al hospital i ens atendran, els nostres fills podran ser escolaritzats sense pagar un euro, la majoria tenim un sostre on axoplugar-nos i una taula per menjar.

Val, hi ha gent sense sostre, gent que no arriba a fi de mes, gent que no te recolzament social, però, la majoria tenim les nostres necessitats bàsiques cobertes. Si ens comparem amb països menys desenvolupats, hauríem de celebrar cada dia, que un monsó o un huracà no se'ns emporti la casa o que haguem de menjar herbes del camp per sobreviure. Malgrat tot, no ens considerem feliços i tendim a compadir-nos de les nostres desgràcies: Què coi ens està passant?.

Ja fa anys, vaig llegir el llibre de Bertrand Russell: La conquesta de la felicitat. 

Bertrand Russell va ser una de les ments mes grans del segle XX, (era matemàtic i filòsof). Ell arribà a la conclusió de que la felicitat està en les petites coses de cada dia. No cal fer grans viatges, ni fer grans gestes ni tenir grans aventures, nomès el fet de llevar-te cada dia i veure que surt el sol, o plou o fa boira, ja es un motiu de felicitat.

El secret està en viure el present. No vull dir que sigui fàcil, ja que arrosseguem un passat del que costa molt deslligar-nos i de un futur incert que no sabem on ens portarà, però si ens fiquem al nostre cervell que el que realment tenim, nomès el el moment que estem vivint, només això ja ens pot portar la felicitat que desitgem amb tanta ànsia. Us recomano que llegiu el llibre, i ho extrapoleu al segle XXI, ja que sembla que els problemes i les preocupacions que tenien a la època victoriana, son les mateixes d'avui dia.

"Muchas preocupaciones se pueden reducir si uno se da cuenta de la poca importancia que tiene el asunto que está causando la ansiedad. A lo largo de mi vida he hablado en público un considerable número de veces; al principio, el público me aterrorizaba y el nerviosismo me hacía hablar muy mal; me daba tanto miedo pasar por ello que siempre deseaba romperme una pierna antes de tener que pronunciar el discurso, y cuando terminaba estaba agotado por la tensión nerviosa. Poco a poco, fui aprendiendo a sentir que no importaba si hablaba bien o mal; en cualquiera de los dos casos, el universo seguiría prácticamente igual. Descubrí que cuanto menos me preocupara de si hablaba bien o mal, menos mal hablaba, y poco a poco la tensión nerviosa disminuyó hasta casi desaparecer. Gran parte de la fatiga nerviosa se puede combatir de este modo. Lo que hacemos no es tan importante como tendemos a suponer; nuestros éxitos y fracasos, a fin de cuentas, no importan gran cosa. Se puede sobrevivir incluso a las grandes penas; las aflicciones que parecía que iban a poner fin a la felicidad para toda la vida se desvanecen con el paso del tiempo hasta que resulta casi imposible recordar lo intensas que eran. Pero por encima de estas consideraciones egocéntricas está el hecho de que el ego de una persona es una parte insignificante del mundo."

Cal ensenyar al nostre cervell que la culpabilitat pel passat i la preocupació pel futur son pensaments inútils i que no ens serveixen per gran cosa. 

El passat: tots tenim un passat i recordem coses del nostre passat, però només recordem el que el nostre cervell vol recordar. Cal que posem al cervell de part nostra i que els records que tinguem ens serveixin per no cometre els mateixos errors o per veure el que hem avançat malgrat totes les injustícies, malediccions i contratemps que haguem tingut a la nostra desagradable existència.

El cervell:  Avui dia, gràcies a les neurociències sabem, amb bases científiques, de la plasticitat del nostre cervell. Tenim la capacitat de crear nous circuits neuronals constantment i anular altres, o sigui que si podem controlar els nostres pensaments, serem capaços de crear els circuits neuronals que ens convinguin per a la nostra conveniència. Això es la base del pensament positiu. De la mateixa manera que podem entrenar el nostre cos, si volem, per córrer una marató, podem entrenar el nostre cervell perquè generi pensaments positius i que ens serveixin per a gaudir del present, que es l'ùnic que tenim. Com diu el Buenafuente: "La vida comença cada 5 minuts".

Com ho podem fer?: generant endorfines per el nostre cervell mitjançant l'alimentació, la relaxació, l'exercici físic, riure, buscar activitats que ens agradin, contacte amb la natura, ...

Podem començar per una cosa molt fàcil: cada dia sortir a caminar a pas lleuger 15-30 minuts. 

We have inherited an incredibly beautiful and complex garden, but the trouble is that we have been appallingly bad gardeners... Gerald Durrell.

EL PASSAT I LA COMUNICACIÓ AMB EL NOSTRE CERVELL

Avui, fent neteja, he rescatat un llibre que em van recomanar fa anys i que estic rellegint. El llibre es diu:

"El arte de amargarse la vida". Autor: Paul Watllawick. 

Aquest senyor va ser un psicoterapeuta i filòsof, que es va especialitzar en teràpies de comunicació. Ell diu que es impossible, no comunicar. El fet de que evitem comunicar-nos amb la indiferència o el silenci, ja es una forma de comunicació.

El llibre, tracta, de forma irònica, les distintes maneres que tenim els humans de amargar-nos la vida i de complicar situacions, aparentment fàcils i planeres. Aquí teniu una mostra:

LA HISTORIA DEL MARTILLO.

«Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así ,pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir: "buenos días", nuestro hombre le grita furioso: "¡Quédese usted con su martillo, so penco!".»

El nostre cervell, pot ser el nostre amic, i també el nostre enemic, depenent de com ens relacionem amb ell.

Tots tenim un passat, portem una motxilla a sobre que podem revisar i llençar el que ja no necessitem: quan mes lleugera aconseguim tenir la motxilla, mes fàcil ens anirà en el dia a dia. No ès fàcil: a mi m'ha passat que he pensat haver llençat records del meu passat i quan torno a revisar veig que encara hi som, i penso: "Ostres, jo juraria que això ja ho havia llençat!!! No passa res. Ho torno a llençar".

Parlant del passat i la nostra relació amb ell, passo a relacionar-ho amb un altre aspecte.

M'agrada molt llegir, sobre tot, novel·les policíaques. Un dels meus detectius favorits es el Harry Bosch. Autor: Michael Connelly. 

L'he llegit tants cops que ja es com de la meva família.

Va tenir una infància molt dura: sa mare era prostituta, la van assesinar quan ell tenia 10 anys, va estar a la guerra de Vietnam etc, etc, etc...

Però al mateix temps es molt honest. Dels seus casos sempre diu: "Everybody counts, or nobody counts".

Això ho diu en referencia a sa mare, que no van trobar al seu assassí.

Una de les seves frases recurrents a les seves novel·les és aquesta: "He fed the wrong dog".

Què vol dir això?: que encara que el teu passat sigui molt dur, sempre pots triar al costat on vols estar, ja que a algunes de les seves novel·les es troba amb companys de la infància que van tenir unes experiències similars a les seves però "van donar de menjar al gos equivocat" i es van perdre i van caure per un abisme del que ja no van poder sortir.

Ell va decidir alimentar al gos adequat i va fer un tomb al fer-se detectiu d'homicidis.

Encara que te molts problemes de caracter i de relació amb els seus jefes, es relaxa escoltant jazz (amb ell he descobert moltes peces de jazz (Patricia, de Art Peper, per exemple).

Resumint:

Per molt plena que portem la motxilla, sempre la podem revisar.

Per molt desagradable que sigui el nostre passat, el que conta es el present, i això li hem de dir al nostre cervell, ja que ell, ens vol protegir, però de vegades no ho fa de manera adequada.

Per que altres ens puguin ajudar a superar les dificultats, primer ens ho hem de creure nosaltres i hem de fer el primer pas.

No volem fer pena, ni ser una càrrega: som persones valuoses i si caiem, ens aixequem i ens espolsem la pols de sobre. "Arriba, venga ponte de pie, lo que pasó ya no existe" (Es de una cançó de El ultimo de la Fila).

Estimulem al nostre cervell perquè ens ajudi de manera correcta amb dutxes d'endorfines: escoltar música, sortir a caminar, concentrar-nos en una experiència que ens agradi: pot ser qualsevol cosa: fer un puzzle de 3000 peces, fer ganxet o fer sudokus o encreuats: tan li fa.

„You can't patch a wounded soul with a Band-Aid.

"There is nothing you can do about the past except keep it there.“ Harry Bosch.