Avui, fent neteja, he rescatat un llibre que em van recomanar fa anys i que estic rellegint. El llibre es diu:
"El arte de amargarse la vida". Autor: Paul Watllawick.
Aquest senyor va ser un psicoterapeuta i filòsof, que es va especialitzar en teràpies de comunicació. Ell diu que es impossible, no comunicar. El fet de que evitem comunicar-nos amb la indiferència o el silenci, ja es una forma de comunicació.
El llibre, tracta, de forma irònica, les distintes maneres que tenim els humans de amargar-nos la vida i de complicar situacions, aparentment fàcils i planeres. Aquí teniu una mostra:
LA HISTORIA DEL MARTILLO.
«Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así ,pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir: "buenos días", nuestro hombre le grita furioso: "¡Quédese usted con su martillo, so penco!".»
El nostre cervell, pot ser el nostre amic, i també el nostre enemic, depenent de com ens relacionem amb ell.
Tots tenim un passat, portem una motxilla a sobre que podem revisar i llençar el que ja no necessitem: quan mes lleugera aconseguim tenir la motxilla, mes fàcil ens anirà en el dia a dia. No ès fàcil: a mi m'ha passat que he pensat haver llençat records del meu passat i quan torno a revisar veig que encara hi som, i penso: "Ostres, jo juraria que això ja ho havia llençat!!! No passa res. Ho torno a llençar".
Parlant del passat i la nostra relació amb ell, passo a relacionar-ho amb un altre aspecte.
M'agrada molt llegir, sobre tot, novel·les policíaques. Un dels meus detectius favorits es el Harry Bosch. Autor: Michael Connelly.
L'he llegit tants cops que ja es com de la meva família.
Va tenir una infància molt dura: sa mare era prostituta, la van assesinar quan ell tenia 10 anys, va estar a la guerra de Vietnam etc, etc, etc...
Però al mateix temps es molt honest. Dels seus casos sempre diu: "Everybody counts, or nobody counts".
Això ho diu en referencia a sa mare, que no van trobar al seu assassí.
Una de les seves frases recurrents a les seves novel·les és aquesta: "He fed the wrong dog".
Què vol dir això?: que encara que el teu passat sigui molt dur, sempre pots triar al costat on vols estar, ja que a algunes de les seves novel·les es troba amb companys de la infància que van tenir unes experiències similars a les seves però "van donar de menjar al gos equivocat" i es van perdre i van caure per un abisme del que ja no van poder sortir.
Ell va decidir alimentar al gos adequat i va fer un tomb al fer-se detectiu d'homicidis.
Encara que te molts problemes de caracter i de relació amb els seus jefes, es relaxa escoltant jazz (amb ell he descobert moltes peces de jazz (Patricia, de Art Peper, per exemple).
Resumint:
Per molt plena que portem la motxilla, sempre la podem revisar.
Per molt desagradable que sigui el nostre passat, el que conta es el present, i això li hem de dir al nostre cervell, ja que ell, ens vol protegir, però de vegades no ho fa de manera adequada.
Per que altres ens puguin ajudar a superar les dificultats, primer ens ho hem de creure nosaltres i hem de fer el primer pas.
No volem fer pena, ni ser una càrrega: som persones valuoses i si caiem, ens aixequem i ens espolsem la pols de sobre. "Arriba, venga ponte de pie, lo que pasó ya no existe" (Es de una cançó de El ultimo de la Fila).
Estimulem al nostre cervell perquè ens ajudi de manera correcta amb dutxes d'endorfines: escoltar música, sortir a caminar, concentrar-nos en una experiència que ens agradi: pot ser qualsevol cosa: fer un puzzle de 3000 peces, fer ganxet o fer sudokus o encreuats: tan li fa.
„You can't patch a wounded soul with a Band-Aid.
"There is nothing you can do about the past except keep it there.“ Harry Bosch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada