Legislació Bancaria Catalana

La "Taula de Canvi" o simplement taula era una institució econòmica pròpia de l'Edat Mitjana que facilitava la mobilitat de capitals en un context històric en què van augmentar del viatges i el comerç internacional.
  És el precedent més directe dels bancs públics.
La "Taula de Canvis" va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regien aquest negoci va ser substituïda.
Els canvistes (ara banquers) tenien unes normes fixades a complir. Si algú actuava de manera deshonesta, allí mateix i públicament se li trencava el tauló a força de cops: D'aquesta banca trencada n'ha derivat l'expressió "fer fallida".

Aquests són alguns dels articles d'aquesta legislació bancària catalana:

El 13 de febrer de 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un "cridaire" públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que retornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 de maig de 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar, i a aquells que no ho fessin no se'ls permetria estendre uns tapets sobre els seus comptes de feina. El propòsit d'això era assenyalar a tothom que aquests banquers no eren tan solvents com aquells que usaven tapets, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb uns tapets, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.


No obstant això, malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar als seus clients.
A causa d'aquests enganys, el 14 d'Agost de 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se'ls declararia en fallida, i si no paguessin els seus deutes en el termini d'un any, caurien en desgràcia pública, la qual cosa seria pregonat per "cridaires" per tot el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament enfront del seu mostrador, i les seves propietats venudes localment per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals que això es complia.
Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament enfront del seu mostrador en 1360, en estricte compliment de la llei.


En aquella època, es feien les coses de un altre manera. Actualment, castigar un banquer corrupte amb la pena de mort, pot ser seria massa, però deixar-lo a pa i aigua fins que hagi tornar tot el que deu, seria molt efectiu.

FÓBIES

Acabo de descobrir, malgrat tot, que estic començant a desenvolupar algunes fòbies.

La primera i més important, és la fòbia als bancs, caixes i tot lo relacionat amb aquest tema.

Quan vaig caminant per carrer i veig una oficina bancaria, sigui la que sigui, noto palpitacions, un nus a la gola i una opressió al pit. Com podeu imaginar-vos, quan vaig per sol urbà, ho passo malament ja que n'hi ha una a cada cantonada. Per això mateix he optat per anar al camp, bosc o platja, on encara no hi ha oficines bancàries, de moment.

Cada cop que veig qualsevol cosa relacionada amb aquest tema, em ve al cap, hipoteca, embargament, comissions bancàries, pressa de pel, enganyifa, estafa, etc...

Quan tinc que anar al caixer a treure algun diner, no hi vaig gaire perquè la meva nòmina, queda abduïda com per art de màgia el dia 6 de cada mes, un cop he pagat totes les despeses mensuals, respiro fons i em dic: endavant, tu pots. I ho aconsegueixo, creieu-me, entrar i treure diners. Bé de vegades no perquè no hi ha saldo.

Per tant, la meva sensació de tenir calerons a la mà, cada cop és més rara (el meu sou és el mateix que fa 5 anys, i les meves despeses han augmentat cinc vegades més).

Un altre fòbia, aquesta l'he desenvolupat fa uns pocs mesos, és a la paraula “rescat”: abans, quan sentia la paraula “rescat” em venia a la ment, bombers rescatant persones a un incendi, els guardacostes rescatant un vaixell embarrancat, i situacions similars; ara, quan sento la paraula “rescat” començo a tremolar i em cauen les coses de les mans, i em ve a la ment, no ho adivineu, una entitat financera, aquesta fins i tot amb nom i cognoms. I l'univers ens guardi si n'hem de “rescatar” algunes més. Jo, quan sigui gran, vull ser una entitat bancaria, perquè a l'època de vaques grosses et forres, enganyes i manipules el que pots, i a l'època de vaques magres, si et quedes sense fons per una mala gestió et rescaten, amb els diners aportats amb els impostos de la pobre gent que vas enredar i que d'aquí poc els desnonaràs, et quedaràs la seva vivenda, els deixaràs al carrer i amb un deute de per vida, que hauran de pagar, els pares, si els fills es suïciden per desesperació, o els fills i els nets, si els pares aguanten fins que els fills siguin adults.

En fi, que ni puc passejar per la ciutat, per no veure oficines bancàries, ni puc escoltar la radio ni puc veure les notícies de la TV, ja que aquesta paraula, l'anomenen com un milió de cops.

I així, la meva vida es redueix a escoltar música, passejar per la natura,i les funcions fisiològiques, comuns a tots els humans.

Per un altre banda, ara ja no em fa vergonya quan vaig al super i no puc pagar el que he comprat i la caixera o caixer ha d'anar reduint la meva compra, ni tinc enveja dels meus veïns perquè tenen un nivell de vida més alt que jo i poden anar de vacances cada any.

Els que sí envejo una mica, només una mica, és als nouvinguts, altrament dits immigrants, ja que fan una pinya i s'ajudem als uns als altres. Els que som d'aquí, com és casa nostra, ens pensem que no necessitem a ningú, fins que ens quedem a l'atur o no podem fer a les despeses i les entitats financeres ens embarguen el que poden. Llavors és quan hem d'acudir als serveis socials, ONG, Cáritas i altres, abans de demanar al nostre voltant un cop de mà, encara que sigui tan sols que ens deixin la seva espatlla per plorar les nostres penes.

Com acabarà tot això? Se m'acudeixen pel·lícules de “ gansters” i de l'oest, on assaltaven els bancs i s'emportaven “la pasta”. De fet, ara, si assaltéssim un banc, no solucionaríem gran cosa ja que, ara és com les farmàcies, no tenen mai el medicament que vols i l'has de tornar a buscar l'endemà. A les oficines bancàries tampoc tenen gaires diners, no fos cas que vingués algun “Robin Hood” i els hi prengues els diners per donar-los al seu verdader propietari “el poble”.

Bé, ja veieu, que, digui el que digui, tot està relacionat amb les entitats financeres, i ara em pregunto si  en lloc de una neurosi fòbica, estaré comencant a desenvolupar  una neurosi obsessiva.

 

AAAAAAAHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!