LA CONQUESTA DE LA FELICITAT

Soc dona, soc infermera. Tinc tendència a cuidar. Cuidar no es el mateix que "salvar". Ja fa temps que he renunciat a salvar a altres. Crec que naixem sols i morim sols. El que hi ha entremig, ens ho fem nosaltres mateixos. Perquè persones que durant la seva vida passen per moltes entrebancs se'n surten i altres no?. 

Tenim un llegat genètic i un llegat social. Tenim la sort, els del primer mon, d'haver nascut a una societat de benestar on les necessitats bàsiques les tenim cobertes, malgrat excepcions. Si tenim un mal de ventre, anem al hospital i ens atendran, els nostres fills podran ser escolaritzats sense pagar un euro, la majoria tenim un sostre on axoplugar-nos i una taula per menjar.

Val, hi ha gent sense sostre, gent que no arriba a fi de mes, gent que no te recolzament social, però, la majoria tenim les nostres necessitats bàsiques cobertes. Si ens comparem amb països menys desenvolupats, hauríem de celebrar cada dia, que un monsó o un huracà no se'ns emporti la casa o que haguem de menjar herbes del camp per sobreviure. Malgrat tot, no ens considerem feliços i tendim a compadir-nos de les nostres desgràcies: Què coi ens està passant?.

Ja fa anys, vaig llegir el llibre de Bertrand Russell: La conquesta de la felicitat. 

Bertrand Russell va ser una de les ments mes grans del segle XX, (era matemàtic i filòsof). Ell arribà a la conclusió de que la felicitat està en les petites coses de cada dia. No cal fer grans viatges, ni fer grans gestes ni tenir grans aventures, nomès el fet de llevar-te cada dia i veure que surt el sol, o plou o fa boira, ja es un motiu de felicitat.

El secret està en viure el present. No vull dir que sigui fàcil, ja que arrosseguem un passat del que costa molt deslligar-nos i de un futur incert que no sabem on ens portarà, però si ens fiquem al nostre cervell que el que realment tenim, nomès el el moment que estem vivint, només això ja ens pot portar la felicitat que desitgem amb tanta ànsia. Us recomano que llegiu el llibre, i ho extrapoleu al segle XXI, ja que sembla que els problemes i les preocupacions que tenien a la època victoriana, son les mateixes d'avui dia.

"Muchas preocupaciones se pueden reducir si uno se da cuenta de la poca importancia que tiene el asunto que está causando la ansiedad. A lo largo de mi vida he hablado en público un considerable número de veces; al principio, el público me aterrorizaba y el nerviosismo me hacía hablar muy mal; me daba tanto miedo pasar por ello que siempre deseaba romperme una pierna antes de tener que pronunciar el discurso, y cuando terminaba estaba agotado por la tensión nerviosa. Poco a poco, fui aprendiendo a sentir que no importaba si hablaba bien o mal; en cualquiera de los dos casos, el universo seguiría prácticamente igual. Descubrí que cuanto menos me preocupara de si hablaba bien o mal, menos mal hablaba, y poco a poco la tensión nerviosa disminuyó hasta casi desaparecer. Gran parte de la fatiga nerviosa se puede combatir de este modo. Lo que hacemos no es tan importante como tendemos a suponer; nuestros éxitos y fracasos, a fin de cuentas, no importan gran cosa. Se puede sobrevivir incluso a las grandes penas; las aflicciones que parecía que iban a poner fin a la felicidad para toda la vida se desvanecen con el paso del tiempo hasta que resulta casi imposible recordar lo intensas que eran. Pero por encima de estas consideraciones egocéntricas está el hecho de que el ego de una persona es una parte insignificante del mundo."

Cal ensenyar al nostre cervell que la culpabilitat pel passat i la preocupació pel futur son pensaments inútils i que no ens serveixen per gran cosa. 

El passat: tots tenim un passat i recordem coses del nostre passat, però només recordem el que el nostre cervell vol recordar. Cal que posem al cervell de part nostra i que els records que tinguem ens serveixin per no cometre els mateixos errors o per veure el que hem avançat malgrat totes les injustícies, malediccions i contratemps que haguem tingut a la nostra desagradable existència.

El cervell:  Avui dia, gràcies a les neurociències sabem, amb bases científiques, de la plasticitat del nostre cervell. Tenim la capacitat de crear nous circuits neuronals constantment i anular altres, o sigui que si podem controlar els nostres pensaments, serem capaços de crear els circuits neuronals que ens convinguin per a la nostra conveniència. Això es la base del pensament positiu. De la mateixa manera que podem entrenar el nostre cos, si volem, per córrer una marató, podem entrenar el nostre cervell perquè generi pensaments positius i que ens serveixin per a gaudir del present, que es l'ùnic que tenim. Com diu el Buenafuente: "La vida comença cada 5 minuts".

Com ho podem fer?: generant endorfines per el nostre cervell mitjançant l'alimentació, la relaxació, l'exercici físic, riure, buscar activitats que ens agradin, contacte amb la natura, ...

Podem començar per una cosa molt fàcil: cada dia sortir a caminar a pas lleuger 15-30 minuts. 

We have inherited an incredibly beautiful and complex garden, but the trouble is that we have been appallingly bad gardeners... Gerald Durrell.

EL PASSAT I LA COMUNICACIÓ AMB EL NOSTRE CERVELL

Avui, fent neteja, he rescatat un llibre que em van recomanar fa anys i que estic rellegint. El llibre es diu:

"El arte de amargarse la vida". Autor: Paul Watllawick. 

Aquest senyor va ser un psicoterapeuta i filòsof, que es va especialitzar en teràpies de comunicació. Ell diu que es impossible, no comunicar. El fet de que evitem comunicar-nos amb la indiferència o el silenci, ja es una forma de comunicació.

El llibre, tracta, de forma irònica, les distintes maneres que tenim els humans de amargar-nos la vida i de complicar situacions, aparentment fàcils i planeres. Aquí teniu una mostra:

LA HISTORIA DEL MARTILLO.

«Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así ,pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir: "buenos días", nuestro hombre le grita furioso: "¡Quédese usted con su martillo, so penco!".»

El nostre cervell, pot ser el nostre amic, i també el nostre enemic, depenent de com ens relacionem amb ell.

Tots tenim un passat, portem una motxilla a sobre que podem revisar i llençar el que ja no necessitem: quan mes lleugera aconseguim tenir la motxilla, mes fàcil ens anirà en el dia a dia. No ès fàcil: a mi m'ha passat que he pensat haver llençat records del meu passat i quan torno a revisar veig que encara hi som, i penso: "Ostres, jo juraria que això ja ho havia llençat!!! No passa res. Ho torno a llençar".

Parlant del passat i la nostra relació amb ell, passo a relacionar-ho amb un altre aspecte.

M'agrada molt llegir, sobre tot, novel·les policíaques. Un dels meus detectius favorits es el Harry Bosch. Autor: Michael Connelly. 

L'he llegit tants cops que ja es com de la meva família.

Va tenir una infància molt dura: sa mare era prostituta, la van assesinar quan ell tenia 10 anys, va estar a la guerra de Vietnam etc, etc, etc...

Però al mateix temps es molt honest. Dels seus casos sempre diu: "Everybody counts, or nobody counts".

Això ho diu en referencia a sa mare, que no van trobar al seu assassí.

Una de les seves frases recurrents a les seves novel·les és aquesta: "He fed the wrong dog".

Què vol dir això?: que encara que el teu passat sigui molt dur, sempre pots triar al costat on vols estar, ja que a algunes de les seves novel·les es troba amb companys de la infància que van tenir unes experiències similars a les seves però "van donar de menjar al gos equivocat" i es van perdre i van caure per un abisme del que ja no van poder sortir.

Ell va decidir alimentar al gos adequat i va fer un tomb al fer-se detectiu d'homicidis.

Encara que te molts problemes de caracter i de relació amb els seus jefes, es relaxa escoltant jazz (amb ell he descobert moltes peces de jazz (Patricia, de Art Peper, per exemple).

Resumint:

Per molt plena que portem la motxilla, sempre la podem revisar.

Per molt desagradable que sigui el nostre passat, el que conta es el present, i això li hem de dir al nostre cervell, ja que ell, ens vol protegir, però de vegades no ho fa de manera adequada.

Per que altres ens puguin ajudar a superar les dificultats, primer ens ho hem de creure nosaltres i hem de fer el primer pas.

No volem fer pena, ni ser una càrrega: som persones valuoses i si caiem, ens aixequem i ens espolsem la pols de sobre. "Arriba, venga ponte de pie, lo que pasó ya no existe" (Es de una cançó de El ultimo de la Fila).

Estimulem al nostre cervell perquè ens ajudi de manera correcta amb dutxes d'endorfines: escoltar música, sortir a caminar, concentrar-nos en una experiència que ens agradi: pot ser qualsevol cosa: fer un puzzle de 3000 peces, fer ganxet o fer sudokus o encreuats: tan li fa.

„You can't patch a wounded soul with a Band-Aid.

"There is nothing you can do about the past except keep it there.“ Harry Bosch.

FÓBIES

Acabo de descobrir, malgrat tot, que estic començant a desenvolupar algunes fòbies.

La primera i més important, és la fòbia als bancs, caixes i tot lo relacionat amb aquest tema.

Quan vaig caminant per carrer i veig una oficina bancaria, sigui la que sigui, noto palpitacions, un nus a la gola i una opressió al pit. Com podeu imaginar-vos, quan vaig per sol urbà, ho passo malament ja que n'hi ha una a cada cantonada. Per això mateix he optat per anar al camp, bosc o platja, on encara no hi ha oficines bancàries, de moment.

Cada cop que veig qualsevol cosa relacionada amb aquest tema, em ve al cap, hipoteca, embargament, comissions bancàries, pressa de pel, enganyifa, estafa, etc...

Quan tinc que anar al caixer a treure algun diner, no hi vaig gaire perquè la meva nòmina, queda abduïda com per art de màgia el dia 6 de cada mes, un cop he pagat totes les despeses mensuals, respiro fons i em dic: endavant, tu pots. I ho aconsegueixo, creieu-me, entrar i treure diners. Bé de vegades no perquè no hi ha saldo.

Per tant, la meva sensació de tenir calerons a la mà, cada cop és més rara (el meu sou és el mateix que fa 5 anys, i les meves despeses han augmentat cinc vegades més).

Un altre fòbia, aquesta l'he desenvolupat fa uns pocs mesos, és a la paraula “rescat”: abans, quan sentia la paraula “rescat” em venia a la ment, bombers rescatant persones a un incendi, els guardacostes rescatant un vaixell embarrancat, i situacions similars; ara, quan sento la paraula “rescat” començo a tremolar i em cauen les coses de les mans, i em ve a la ment, no ho adivineu, una entitat financera, aquesta fins i tot amb nom i cognoms. I l'univers ens guardi si n'hem de “rescatar” algunes més. Jo, quan sigui gran, vull ser una entitat bancaria, perquè a l'època de vaques grosses et forres, enganyes i manipules el que pots, i a l'època de vaques magres, si et quedes sense fons per una mala gestió et rescaten, amb els diners aportats amb els impostos de la pobre gent que vas enredar i que d'aquí poc els desnonaràs, et quedaràs la seva vivenda, els deixaràs al carrer i amb un deute de per vida, que hauran de pagar, els pares, si els fills es suïciden per desesperació, o els fills i els nets, si els pares aguanten fins que els fills siguin adults.

En fi, que ni puc passejar per la ciutat, per no veure oficines bancàries, ni puc escoltar la radio ni puc veure les notícies de la TV, ja que aquesta paraula, l'anomenen com un milió de cops.

I així, la meva vida es redueix a escoltar música, passejar per la natura,i les funcions fisiològiques, comuns a tots els humans.

Per un altre banda, ara ja no em fa vergonya quan vaig al super i no puc pagar el que he comprat i la caixera o caixer ha d'anar reduint la meva compra, ni tinc enveja dels meus veïns perquè tenen un nivell de vida més alt que jo i poden anar de vacances cada any.

Els que sí envejo una mica, només una mica, és als nouvinguts, altrament dits immigrants, ja que fan una pinya i s'ajudem als uns als altres. Els que som d'aquí, com és casa nostra, ens pensem que no necessitem a ningú, fins que ens quedem a l'atur o no podem fer a les despeses i les entitats financeres ens embarguen el que poden. Llavors és quan hem d'acudir als serveis socials, ONG, Cáritas i altres, abans de demanar al nostre voltant un cop de mà, encara que sigui tan sols que ens deixin la seva espatlla per plorar les nostres penes.

Com acabarà tot això? Se m'acudeixen pel·lícules de “ gansters” i de l'oest, on assaltaven els bancs i s'emportaven “la pasta”. De fet, ara, si assaltéssim un banc, no solucionaríem gran cosa ja que, ara és com les farmàcies, no tenen mai el medicament que vols i l'has de tornar a buscar l'endemà. A les oficines bancàries tampoc tenen gaires diners, no fos cas que vingués algun “Robin Hood” i els hi prengues els diners per donar-los al seu verdader propietari “el poble”.

Bé, ja veieu, que, digui el que digui, tot està relacionat amb les entitats financeres, i ara em pregunto si  en lloc de una neurosi fòbica, estaré comencant a desenvolupar  una neurosi obsessiva.

 

AAAAAAAHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!

Cada fi porta amb si un nou començament.
Cada desil·lusió porta amb si una nova oportunitat d'aconseguir l'èxit.
Cada error porta amb si una nova i valuosa lliçó a ser apresa.
Cada contratemps porta amb si una nova posició des de la qual progressar.
Cada frustració porta amb si l'energia per passar a un nou nivell de realització.
Cada desafiament porta amb si una nova estratègia per a tirar endavant.
Amb cada etapa de foscor arriba la possibilitat de marcar una veritable diferència brillant amb la teva llum, pròpia i especial.
Amb cada tristesa arriba una valoració més profunda de les alegries que la vida pot oferir.
Cada dificultat porta amb si un nou nivell de fortalesa per aconseguir.
 Cada derrota porta amb si una major determinació per guanyar.
Encara que la vida tingui molts paranys i problemes, en cadascun d'ells hi ha un costat positiu.
Opta per veure i viure aquesta realitat positiva i cap problema serà un problema per molt temps.

Aquí teniu un experiment semblant al de Pavlov amb el gos, el menjar i la salivera:
Si per mitjà d'una planxa metàl·lica en el sòl de l'estable s'aplica un electroshock a un casc d'un cavall i immediatament abans es fa sonar un senyal acústic, el cavall aixecarà la pota per evitar la descàrrega. Una vegada establerta l'associació entre senyal acústic i xoc, el xoc ja no és necessari: tan sols amb el senyal acústic el cavall aixecarà la pota. I cadascun d'aquests ac­tes d'evitació reforça en l'animal (podem suposar) la «convicció» que d'aquesta manera ha contribuït eficaçment a evitar un perill. El que no sap el cavall (i de seguir com­portant-se així no ho sabrà mai) és que ja fa temps que no hi ha perill algun.

Ningú posarà en dubte que una gran porció del que fem cada dia té un element de perill. A quant perill pot un arriscar-se? Raonablement al mínim o millor a cap. Fins i tot els més audaços consideraran temerari al aventurer que escala una muntanya  o al que es llança a l'espai amb unes ales delta. I conduir? Penseu quantes persones moren cada dia o es queden invàlides en acci­dents de circulació. Però anar a peu també té molts perills, que aviat descobreix la mirada indagadora de la raó. Carteristes, cases que s'enfonsen, adoquins que et poden fer caure i trencar-te la crisma, partícu­les incandescents de les sondes espacials..., la llista no té fi, i només un boig pot exposar-se alegrement a aquests perills. Llavors el millor és quedar-se a casa. Però la seguretat de la casa no és més que relativa. Pots relliscar a la cambra de bany o amb els plecs de les catifes, o simplement, un ganivet, una forquilla, unes tisores, poden ser instruments molt perillosos, i no parlem del gas, l'aigua calenta i l'electricitat. L'única conclusió raonable sembla ser que més valdria no aixecar-se del llit al matí. Però quina protecció ofereix el llit contra un terratrèmol? I si per estar ficat al llit li vénen a un nafres per decùbit???
I si no pots pagar al hipoteca, i si perds la feina i no tens ingressos, i si...  i si... pot ser una llista sense fí.
Tot son pressuposicions, ja que de moment, tot el que estàs tement que passi, encara no ha passat. També et pot tocar la loteria, o cobrar una herència de un parent milionari, o, o, o,...
L'important no és el que passa a fora, com deien els de Expedient X. La veritat és el que passa a dins, concretament al nostre cervell. Podem triar, immobilitzar-nos i plorar com unes víctimes o tirar endavant i pensar que, passi el que passi, ens en sortirem.


Una senyora que viu a la riba d'un riu es queixa a la policia que uns joves es banyen nus davant de casa seva. La policia avisa als nois que no es banyin davant de la casa, sinó riu amunt on ja no hi ha cases. Al cap d'uns dies, la dama truca de nou per telèfon: els joves neden encara a l'abast de la vista. El policia torna i els mana més amunt. Passat uns dies, la senyora indignada acudeix un altra cop a la policia  i es queixa: «Des de la finestra de les golfes encara puc veure'ls amb uns prismàtics.».

Què farà la senyora quan ja no pugui veure als joves des de casa seva, els anirà a cercar riu amunt per veure si encara hi son?

Però si tot està malament!!!!!!!!! Doncs per això!!!!!!

Agraiments al Paul Watzlawik i al seu llibre:

L'art de amargar-se la vida

VAMPIRS ENERGÈTICS

Tots nosaltres els coneixem, sabem com són, com es vesteixen, com actuen i els seus propòsits: succionar la sang de les seves víctimes, doncs solament així sobreviuen.
Aquests són els vampirs de les pel·lícules, éssers errants de capa negra i grans dents, àvids de sang, que caminen entre les ombres a la recerca de les seves víctimes.
Però existeix un tipus de vampir amb el qual convivim diàriament -els vampirs d'energia. Ells poden ser el nostre germà, marit o esposa, empleat, amic, veí, company de feina, o sigui, amb qualsevol que interactuem . Ells roben energia vital, comuna en l'Univers, però que ells no aconsegueixen rebre.
Però, al cap i a l'últim, Per què aquestes persones succionen la nostra energia?
Bé, en primer lloc la majoria dels vampirs d'energia actua inconscientment, succionant l'energia sense saber el que estan fent. Això succeeix perquè no aconsegueixen absorbir les energies de les fonts naturals i queden desequilibrades energèticament.
Quan aquestes persones bloquegen la recepció d'aquestes energies naturals (o vitals), necessiten trobar altres fonts properes, que no són unes altres que les persones del seu voltant. En veritat, gairebé tots nosaltres, en un moment o un altre de la nostra vida, quan ens trobem en un estat de desequilibri, acabem tornant-nos vampirs de l'energia aliena.
Com identificar i combatre a aquestes persones?

1. Vampir Queixós: es queixa sempre, de tot i a tots. Quan ens trobem amb ell, ja s'està queixant de perquè no li telefonem o no el visitem. Si li acceptes la queixa i et sens culpable, li obriràs les portes. El millor és usar la teva pròpia arma, queixant-te al teu torn i preguntant per què ell no crida o apareix. Deixa-ho confús, sense temps per respondre i retira't ràpidament.

2. Vampir Crític: critica de tot i a tots; el pitjor és que solament critica negativament. Veu la vida solament pel costat ombrívol. La murmuració tendeix a crear en la víctima un estat d'Ànima fosc i pesat, que obrirà el seu sistema perquè l'energia sigui succionada. Digues-li “no” a les seves crítiques i mai estiguis d'acord amb ell. La vida no és tan negra així. El millor és sortir i tallar el contacte.

3. Vampir Adulador: és el famós “barber”. Adula l'ego de la víctima, cobrint-la d'elogis falsos, intentant seduir-li. Cuida't per no prestar orella a l'adulador, doncs ell espera que l'orgull de la víctima obri les portes de l'Aura per succionar l'energia.

4. Vampir Reclamador: reclama de tot i de tots. S'oposa a tot, exigeix, reinvindica, protesta sense parar. El més graciós és que no sempre disposa d'arguments sòlids i vàlids per justificar les seves protestes. La millor tàctica és deixar-ho parlant sol.

5. Vampir Inquiridor: La seva llengua és una metralladora. Dispara preguntes sobretot i no dóna temps perquè la víctima respongui. Veritablement ell no vol respostes sinó desestabilitzar l'equilibri mental de la víctima, pertorbant el seu flux de pensaments. Per sortir de les seves urpes, no et preocupis per buscar respostes. Respon fent-li una pregunta ben personal, contundent i procura apartar-te quan et sigui possible.

6. Vampir Lamentós: són els lamentadors professionals, que des de fa anys ploren les seves desgràcies. Per succionar l'energia de la víctima, ataca pel costat emocional i afectiu. Plora, es lamenta i fa qualsevol cosa per despertar pena. La víctima és sempre la desafortunada. Talla les seves lamentacions dient que no t'agraden les queixes, doncs no resolen cap situació.

7. Vampir Enganxifós: Envesteix contra les portes de la sensualitat i sexualitat de la víctima. Sembla un polp volent embolicar a la persona amb els seus tentacles. Succiona l'energia seduint o provocant nàusees i repulsió. En els dos casos estaràs desestabilitzat i vulnerable. Inventa una disculpa i fuig ràpidament.

8. Vampir Grill Parlant: la porta d'entrada que ell vol esfondrar és la teva oïda. Pot parlar durant hores i, mentre manté l'atenció de la víctima ocupada, succiona la seva energia vital. Per lliurar-te inventa una disculpa, aixeca't i vés-te'n.

9. Vampir Hipocondríac: cada dia apareix amb una malaltia nova. D'aquesta forma crida l'atenció dels altres, despertant preocupació i cures. Mentre descriu els detalls dels seus mals i explica els seus interminables sofriments, roba l'energia de l'oïdor, que després se sent pèssim. No el compadeixis, que vagi al metge.

10. Vampir Conflictiu: per a ell el món és un camp de batalla on les coses solament seran resoltes a cops. Vol que la víctima compri la seva baralla provocant en ella un estat de ràbia, irritació i agressivitat. Aquest és un dels mètodes més eficients per desestabilitzar a la víctima i robar-li l'energia. No cedeixis camp a l'agressivitat, procura mantenir la calma i talla llaços amb aquest Vampir.

Bé, ara que ja coneixes com actuen els vampirs d'energia, lliura't d'ells el més ràpid possible. Però, no t'oblidis de verificar si tu, òbviament sense voler, no formes part d'aquesta llista…