La meva política

Venen les eleccions municipals. És important que totes participem i posem el nostre granet de sorra per fer un mon millor.
Tots som importants.
Jo també he decidit posar, no un granet sinó una tonada de sorra i formo part de una assemblea ciutadana per presentar-nos a les eleccions.
Un dia vaig decidir deixar de queixar-me i actuar. Em vaig donar compte de que hi han altres persones que pensen de manera similar a la meva i que també volen que les coses canviïn.
Estem en un moment convuls, de canvis, de buscar noves formes de comunicar-nos i de"crisi".
Crisis What crisis? És un disc de Supertramp del any 75. El títol és superactual.
La crisi és personal de cada un de nosaltres. És una crisi interior, personal, intransferible. A on ens portarà?
No ho sabem. El cert és que canviar està bé ja que quan estàs molt de temps amb la mateixa posició s'adorm la musculatura i les connexions neuronals.
A mi personalment, els canvis m'agraden. Està sempre a la mateixa postura em cansa.
Contínuament estic buscant noves formes de fer les coses, d'evolucionar, d'innovar, de tirar endavant encara que tingui el temps en contra.
L'altre dia mirava la lluna. Tota quieta al cel negre, però mai està quieta, cada nit la veiem amb una forma i una postura diferent. De vegades plena, a l'est, L'Oest, amagada pels núvols, radiant,...
Les dones, per assumptes hormonals, depenem de la lluna i ella ens influencia d'alguna manera, els nostre cicle menstrual va amb la lluna, i amb ell les hormones. Deu ser que per això és femenina.
I el sol, és masculí? A mi m'agrada molt el sol. Em dona energia, ganes de sortir al carrer, m'ompla d'alegria.
Tornem al principi, parlàvem de les eleccions. Podem triar creure que som importants i que el nostre vot conta. Si ningú anés a votar, què farien els polítics?. En realitat, tots som polítics ja que estem en una democràcia, i això implica que tots participem. Diuen que la democràcia és la menys imperfecta de les formes de govern. Si realment estiguéssim humanitzats del tot, no ens caldrien governants. Ens podríem autogovernar nosaltres mateixos.
El fet de que necessitem que altres ens governin i ens diguin els impostos que hem de pagar i com hem de fer les coses, demostra que no hem crescut prou, emocionalment. Tecnologicament som uns "cracks" i emocionalment hem evolucionat molt poc, uns més que altres. Seguim tenint les mateixes emocions que els nostres avantpasats: alegria, por, tristesa, ràbia.
El dia que poguem decidir quina emoció ens convé més en un moment donat, llavors podrem dir que ja som humans.
Vull acabar amb una frase de Charles Bukowsky:
La diferència entre una democràcia i una dictadura consisteix que en la democràcia pots votar abans d'obeir les ordres.
I una d'en Winston Churchill:
La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres.
Quina us agrada més?

A mi la que m'agrada és:
"Viu i deixa viure"

Les meves frases

La clau per ser hàbil en una disciplina no és practicar-la quan surt bé, sinó tornar a intentar-ho quan surt malament.

Avui he llegit aquesta frase i he estat reflexionant. 

Ja sabeu que una cosa porta a l'altre i les associacions d'idees porten a acabar pensant amb altres assumptes que sembla que no tenen res a veure amb el pensament inicial.
Molts cops a la vida hem fet alguna activitat que no ens ha sortit bé a la primera i ens hem dit: "Jo no serveixo per això". I ja no ho hem intentat més, pot ser que oblidem aquest fet o pot ser que sempre ens quedi aquell regust de que ho podríem haver fet d'un altre manera. Segurament si ho seguim fent, podriem acabar fent-ho molt bé. o no, qui sap. Està bé fer les coses per realment vols fer-les sense esperar un resultat.
Qué és més important? el viatge o l'arribada?. Pot ser tot és el mateix, qui sap.

Tots ens mereixem una segona oportunitat, i si cal, una tercera, o una quarta, i el cert és que no podem esperar que ens les donin, és millor anar-les a buscar.
Quants cops hem desitjat molt una cosa i quan le hem tingut no sabem que fer amb ella i hem deixat que es malmeti?
Això em fa pensar en el conte de l'Aladí i els dessitjos.
Qué fariem si aconseguissim tot allò que volem? A lo millor ens adonaríem  que realment no ho volíem. Les expectatives son molt poderoses i ens hi podem perdre. 
Primer valorem el que tenim, ja que igual estem desitjant coses que ja tenim i no ho apreciem. Busquem al nostre entorn.


També crec en la importancia de canviar el pensament del: "si no fos" o "ja és massa tard" per "JO PUC", "ARA ÉS EL MOMENT IDEAL". Això sí que podem triar-ho, som amos del nostre pensament i podem pensar el que volem.
El que passa és que també pensem idees que ens han inculcat des de fora. Allò que diuen els psicòlegs del passat. "Si de petit et deien que.... ara de gran...."
Jo decideixo normalment pensar que sí que puc, si realment ho vull i em compensa l'esforç per aconseguir-ho. Si no ho faig és per que no m'interesa suficient i reflexiono sobre si el que vull fer és per a mi mateixa o m'ho imposa la societat que m'envolta.
Quin son els meus valors? Els meus valors reals, des de dins, no el que diu la meva família o els meus amics o companys.
I la por. La por ens protegeix dels perills, i,... qué és un perill per a mi?
Un perill és pensar que no estic capacitat per fer el que realment vull fer.
Quants cops hem tret forçes en una situació límit i hem salvat la pell a l'ultim moment?.
Tot està a la nostra ment. La realitat és subjectiva. La realitat és la que és, el que canvia és la meva percepció d'aquesta realitat.
Realment cal que ens arrisquem tan per a provar del que som capaços?
És una decisió personal i intransferible.
Jo respecto als que les veuen passar, ara, jo prefereixo llançar-me a veure que passa.
Com diu en  Punset:

"Realment hi ha vida abans de la mort?"

També hi ha aquella frase que diu:

"Vigila amb el que vols que pot ser que es compleixi".

Molts cops la vida ens dona el que desitgem i ens ho pot donar de moltes maneres. Cal està alerta, i ser conscients del tema ja que les oportunitats van passant i les hem d'agafar al vol.
Sí, sí, em direu, "Mai és tard", val, val, però "temps is fugit".



Jo tenia una amiga que sempre deia:

"Et penedeixes més del que no has arribat a fer, 

que del que has fet"

Reflexionant sobre això, per a mi és ben cert, ja que si penso amb coses que he fet al passat i no han anat gaire bé, ja sé que ho he fet, i les coses que vaig pensar en el seu moment i que no vaig fer, penso: "Que hagués passat si les hagués fet?

 I vosaltres, qué en penseu?

Per a acabar, us regalo amb una frase que jo em dic sovint:

"Teresa, concedeix-te serenitat per acceptar les coses que ja estan bé, valor per canviar aquelles

que vols canviar i saviesa per reconèixer la diferencia".