diumenge, 21 de febrer del 2021

EL PASSAT I LA COMUNICACIÓ AMB EL NOSTRE CERVELL

Avui, fent neteja, he rescatat un llibre que em van recomanar fa anys i que estic rellegint. El llibre es diu:

"El arte de amargarse la vida". Autor: Paul Watllawick. 

Aquest senyor va ser un psicoterapeuta i filòsof, que es va especialitzar en teràpies de comunicació. Ell diu que es impossible, no comunicar. El fet de que evitem comunicar-nos amb la indiferència o el silenci, ja es una forma de comunicació.

El llibre, tracta, de forma irònica, les distintes maneres que tenim els humans de amargar-nos la vida i de complicar situacions, aparentment fàcils i planeres. Aquí teniu una mostra:

LA HISTORIA DEL MARTILLO.

«Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así ,pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como éste le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir: "buenos días", nuestro hombre le grita furioso: "¡Quédese usted con su martillo, so penco!".»

El nostre cervell, pot ser el nostre amic, i també el nostre enemic, depenent de com ens relacionem amb ell.

Tots tenim un passat, portem una motxilla a sobre que podem revisar i llençar el que ja no necessitem: quan mes lleugera aconseguim tenir la motxilla, mes fàcil ens anirà en el dia a dia. No ès fàcil: a mi m'ha passat que he pensat haver llençat records del meu passat i quan torno a revisar veig que encara hi som, i penso: "Ostres, jo juraria que això ja ho havia llençat!!! No passa res. Ho torno a llençar".

Parlant del passat i la nostra relació amb ell, passo a relacionar-ho amb un altre aspecte.

M'agrada molt llegir, sobre tot, novel·les policíaques. Un dels meus detectius favorits es el Harry Bosch. Autor: Michael Connelly. 

L'he llegit tants cops que ja es com de la meva família.

Va tenir una infància molt dura: sa mare era prostituta, la van assesinar quan ell tenia 10 anys, va estar a la guerra de Vietnam etc, etc, etc...

Però al mateix temps es molt honest. Dels seus casos sempre diu: "Everybody counts, or nobody counts".

Això ho diu en referencia a sa mare, que no van trobar al seu assassí.

Una de les seves frases recurrents a les seves novel·les és aquesta: "He fed the wrong dog".

Què vol dir això?: que encara que el teu passat sigui molt dur, sempre pots triar al costat on vols estar, ja que a algunes de les seves novel·les es troba amb companys de la infància que van tenir unes experiències similars a les seves però "van donar de menjar al gos equivocat" i es van perdre i van caure per un abisme del que ja no van poder sortir.

Ell va decidir alimentar al gos adequat i va fer un tomb al fer-se detectiu d'homicidis.

Encara que te molts problemes de caracter i de relació amb els seus jefes, es relaxa escoltant jazz (amb ell he descobert moltes peces de jazz (Patricia, de Art Peper, per exemple).

Resumint:

Per molt plena que portem la motxilla, sempre la podem revisar.

Per molt desagradable que sigui el nostre passat, el que conta es el present, i això li hem de dir al nostre cervell, ja que ell, ens vol protegir, però de vegades no ho fa de manera adequada.

Per que altres ens puguin ajudar a superar les dificultats, primer ens ho hem de creure nosaltres i hem de fer el primer pas.

No volem fer pena, ni ser una càrrega: som persones valuoses i si caiem, ens aixequem i ens espolsem la pols de sobre. "Arriba, venga ponte de pie, lo que pasó ya no existe" (Es de una cançó de El ultimo de la Fila).

Estimulem al nostre cervell perquè ens ajudi de manera correcta amb dutxes d'endorfines: escoltar música, sortir a caminar, concentrar-nos en una experiència que ens agradi: pot ser qualsevol cosa: fer un puzzle de 3000 peces, fer ganxet o fer sudokus o encreuats: tan li fa.

„You can't patch a wounded soul with a Band-Aid.

"There is nothing you can do about the past except keep it there.“ Harry Bosch.





dijous, 28 de març del 2013

El negoci de la mort.





Morir a Espanya, surt ara més car que mai. La pujada de l'IVA aplicat a aquests serveis va passar al setembre del 8% al 21%, la qual cosa ha encarit els serveis. Davant la dificultat de moltes famílies de fer front als pagaments les grans empreses del sector ja ofereixen plans de finançament.L'increment de l'IVA, que encareix uns 300 euros de mitjana els funerals i que converteix a Espanya al país amb l'IVA més alt d'Europa per a aquests serveis. Actualment el cost mínim d'un funeral bàsic no baixa dels 900 euros, encara que la despesa mitjana es situa en els 3.700 euros.
En línies generals, i encara que amb fortes diferències entre províncies, ciutats, i fins i tot dins de la mateixa població, podem calcular les següents despeses:
• Tanatori : Si s'utilitza solament la sala de la vetlla, uns 325 euros com a mitjana.
• Fèretre: no menys de 660 euros, encara que pot ser el doble en algunes províncies.
• Cotxe fúnebre: No menys de 145 euros.
• Condicionament del cadàver: Uns 95 euros.
• Flors: Una corona comuna, amb clavells, crisantems i algun gladiol, supera els 130 euros, encara que en algunes funeràries pot superar els 150 euros.
• Esquela en un periòdic: Depèn del diari, de la província i del dia de la setmana triat. Com a mínim, uns 270 euros.
• Servei religiós: uns 75 euros.
• Instal·lació d'una taula de signatures: uns 43 euros.

Fa dècades, les persones morien a la seva casa, envoltades de la seva família, inclosos els nens, amics i veïns. L'acte de morir era, per tant, un fet assumit des de la més tendra infància. Des de nen, es presenciava la mort dels sers estimats, es coneixia la seva existència i també la forma en què cadascun es preparava per morir, per afrontar el comiat, moltes vegades amb dolor.

La societat d'avui posa molta èmfasi en els aspectes vitals i en la joventut. La vellesa i la mort queden relegats a un segon pla. L'actitud social davant la mort és, per tant, de rebuig i ocultació. En aquest sentit, la mort s'ha convertit en un acte sanitari, controlat pels hospitals i per les funeràries.

El canvi d'hàbits és també palpable per a les empreses de serveis funeraris. Avui no es vol el mateix enterrament per a un familiar que fa deu anys. Qualsevol poble, quan passi de 500 o 1.000 habitants té el seu propi tanatori perquè "ja no volem vetllar els cadàvers a casa". Aquesta necessitat de rebre a la família i amics en un lloc aliè ha fet que les empreses funeràries ofereixin tot tipus de serveis, des de música, a catering dins de les sales, i fins a un sistema de SMS per enviar condolences personalitzades als familiars.

També el dol és considerat avui com un "costum obsolet", arrelat només en el mitjà tradicional i els funerals solen ser breus i la cremació és cada vegada més freqüent.



Últimament, he tingut que anar al tanatori per mort de familiars de companyes o companys. Trobo molt dur, que la família, estigui allí tot el dia, fins que arriba l'enterrament, aguantant visites i més visites de gent i més gent. Deuen acabar esgotats. Prou pena tens que, a sobre, has d'aguantar totes les condolences de les visites. Però és la costum.  
Quedaria estrany que una persona es morís i no se li faci, ni vetlla, ni cerimònia d'enterrament, ni funeral, religiós o no, ja que de fet, el mort, tan se li fot, doncs “ha passat a millor vida”. Per tant, la conclusió és que tots els ritus funeraris es fan pels vius, pels que quedem, plorant i sentint la pèrdua de l'ésser estimat, que ja no tornarem a veure. Necessitem acomiadar-nos d'alguna manera, i per això ens hem inventat tota aquesta parafernàlia dels ritus funeraris.

Jo, he donat el meu cos a la ciència. Quan em mori, algun familiar trucarà a la UAB, em vindran a buscar, i els estudiants de medecina, em diseccionaran i aprendran alguna cosa amb els meus tendons, les meves vísceres i els meus ossos.

Tornant a l'aspecte econòmic, penso que és trist que moltes famílies no tenen ni per menjar, i han de pagar per la mort d'un familiar.
M'he assabentat que l'Ajuntament del meu poble es gastarà uns milers d'Euros per ampliar el cementiri. Em sembla molt "heavy". Estic indignada. 

Un dia d'aquests penso anar a una funerària que m'informin, si em puc saltar alguns passos i que em surti l'enterrament més barat: Quan val que et vinguin a buscar i et cremin directament, sense vetlla ni corona, ni capellà, ni cementiri?.

Ja us ho explicaré quan ho faci. Salut lectors.

Ah, per cert, "carpe diem" ja que "tempus fugit".