dimecres, 19 d’octubre del 2011

SÓC CATALANA

Sóc catalana i m'agrada parlar en català. Ho confesso!!!! He conviscut tota la meva vida amb dos idiomes, el català i el castellà. Tota la meva infància vaig estudiar en castellà i no em plantejava perquè, simplement era així i així era. Un dia em vaig adonar de que hi havia algunes persones que els molestava que els catalans volguéssim parlar en català i com que soc d'esperit rebel, vaig dir-me: vaja, a partir d'ara defensaré el meu idioma, les meves costums i la meva terra.
Jo em considero ciutadana del mon mundial, però també em sento catalana, i crec que el meu país està preparat per la independència. Independència no vol dir separar-se de la resta del mon, és simplement, tenir la sobirania suficient per arreglar tu mateix els teus assumptes, més bé o més malament, però sense dependre de que des de altres llocs et diguin com has de parlar, com has de distribuir els teus diners i com has de viure.
Reconec que no conec el meu idioma perfectament i que encara faig faltes d'ortografia, però això no impedeix està orgullosa de la meva llengua.

Molts cops m'han dit: "como se nota que eres catalana" Com si fos un defecte!!!!!. Als castellans que parlen català amb accent castellà no els hi diem: "com es nota que ets castellà".
Ens mereixem respecte pel que sóm, pel que fem i per les nostres costums, com la resta dels pobles del mon. I alguns catalans estem farts de que haguem de demanar permis per tot el que fem.
Ja n'hi ha prou!!!!!!!!!!!!!
Jo estic orgullosa de ser catalana i m'agrada tenir accent català. També estic molt satisfeta per ser bilingüe i poder-me expressar en dos idiomes a la perfecció, i si pogués saber més idiomes, millor que millor.
Amb aixó no vull dir que m'agrada tot. Hi han simbols de la meva terra que m'agraden i altres que no em fan vibrar. Per exemple, m'agrada més "El cant de la senyera" que "Els segadors", els "castellers" no m'entusiasmen gaire i m'agrada més ballar sevillanes que sardanes.  
El català de Pompeu Fabra el trobo massa acadèmic, i puc acceptar castellanismes a la meva llengua, doncs els he sentit tota la vida.
Malgrat tot, sóc catalana i els meus avantpassats també.
Que hi farem. Hi han coses pitxors a aquesta vida, no us sembla?
Visca Catalunya i visca la gent de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada