Cada fi porta amb si un nou començament.
Cada desil·lusió porta amb si una nova oportunitat d'aconseguir l'èxit.
Cada error porta amb si una nova i valuosa lliçó a ser apresa.
Cada contratemps porta amb si una nova posició des de la qual progressar.
Cada frustració porta amb si l'energia per passar a un nou nivell de realització.
Cada desafiament porta amb si una nova estratègia per a tirar endavant.
Amb cada etapa de foscor arriba la possibilitat de marcar una veritable diferència brillant amb la teva llum, pròpia i especial.
Amb cada tristesa arriba una valoració més profunda de les alegries que la vida pot oferir.
Cada dificultat porta amb si un nou nivell de fortalesa per aconseguir.
 Cada derrota porta amb si una major determinació per guanyar.
Encara que la vida tingui molts paranys i problemes, en cadascun d'ells hi ha un costat positiu.
Opta per veure i viure aquesta realitat positiva i cap problema serà un problema per molt temps.

Aquí teniu un experiment semblant al de Pavlov amb el gos, el menjar i la salivera:
Si per mitjà d'una planxa metàl·lica en el sòl de l'estable s'aplica un electroshock a un casc d'un cavall i immediatament abans es fa sonar un senyal acústic, el cavall aixecarà la pota per evitar la descàrrega. Una vegada establerta l'associació entre senyal acústic i xoc, el xoc ja no és necessari: tan sols amb el senyal acústic el cavall aixecarà la pota. I cadascun d'aquests ac­tes d'evitació reforça en l'animal (podem suposar) la «convicció» que d'aquesta manera ha contribuït eficaçment a evitar un perill. El que no sap el cavall (i de seguir com­portant-se així no ho sabrà mai) és que ja fa temps que no hi ha perill algun.

Ningú posarà en dubte que una gran porció del que fem cada dia té un element de perill. A quant perill pot un arriscar-se? Raonablement al mínim o millor a cap. Fins i tot els més audaços consideraran temerari al aventurer que escala una muntanya  o al que es llança a l'espai amb unes ales delta. I conduir? Penseu quantes persones moren cada dia o es queden invàlides en acci­dents de circulació. Però anar a peu també té molts perills, que aviat descobreix la mirada indagadora de la raó. Carteristes, cases que s'enfonsen, adoquins que et poden fer caure i trencar-te la crisma, partícu­les incandescents de les sondes espacials..., la llista no té fi, i només un boig pot exposar-se alegrement a aquests perills. Llavors el millor és quedar-se a casa. Però la seguretat de la casa no és més que relativa. Pots relliscar a la cambra de bany o amb els plecs de les catifes, o simplement, un ganivet, una forquilla, unes tisores, poden ser instruments molt perillosos, i no parlem del gas, l'aigua calenta i l'electricitat. L'única conclusió raonable sembla ser que més valdria no aixecar-se del llit al matí. Però quina protecció ofereix el llit contra un terratrèmol? I si per estar ficat al llit li vénen a un nafres per decùbit???
I si no pots pagar al hipoteca, i si perds la feina i no tens ingressos, i si...  i si... pot ser una llista sense fí.
Tot son pressuposicions, ja que de moment, tot el que estàs tement que passi, encara no ha passat. També et pot tocar la loteria, o cobrar una herència de un parent milionari, o, o, o,...
L'important no és el que passa a fora, com deien els de Expedient X. La veritat és el que passa a dins, concretament al nostre cervell. Podem triar, immobilitzar-nos i plorar com unes víctimes o tirar endavant i pensar que, passi el que passi, ens en sortirem.


Una senyora que viu a la riba d'un riu es queixa a la policia que uns joves es banyen nus davant de casa seva. La policia avisa als nois que no es banyin davant de la casa, sinó riu amunt on ja no hi ha cases. Al cap d'uns dies, la dama truca de nou per telèfon: els joves neden encara a l'abast de la vista. El policia torna i els mana més amunt. Passat uns dies, la senyora indignada acudeix un altra cop a la policia  i es queixa: «Des de la finestra de les golfes encara puc veure'ls amb uns prismàtics.».

Què farà la senyora quan ja no pugui veure als joves des de casa seva, els anirà a cercar riu amunt per veure si encara hi son?

Però si tot està malament!!!!!!!!! Doncs per això!!!!!!

Agraiments al Paul Watzlawik i al seu llibre:

L'art de amargar-se la vida